Passejant…

En acabant d’eixir de classe creue l’avinguda i per vora riu comence el meu passeig. Els sorolls ariben llunyans i cansats, ambulàncies, els motors dels vehicles, gent que crida, aleshores, des del llit del riu les xafades d’una corredora m’ariben clares; el so, però també la seua presència rítmica, amb els malucs i el pel acompassats pel moviment del seu córrer. Altres, també corren però ho fan en bicicleta.

Passat el pont, i deijant darere l’IVAM, acamine fins a les Torres de Quart, meravelloses, triomfals… i envoltades per la ciutat que una vegada varen defendre. Creue carers i avingudes i la gent passa al meu costat, els cotxes i les motos circulen, i en les tendes de menjars simpre hi ha algú. També, als bars fumen fora i les dones majors passegen als seus gossos i paren a xarrar amb les veïnes.

La ciutat que tot ho envolta es mou, canvia de continu, les llumns, les coses i les persones varien constantment la seua relació.

Fer una passejada pot ser el millor del dia.

Canvi radical.

Abans el Blog es deia: “Un passeig en bicicleta”, però com no he avançat en eixa activitat, i el Blog em sembla interessant pel seu format, per a escriure en valnecià fent tot tipus de comentaris, he decidit canviar-li el nom pel de “Un passeig per la ciutat”.

El canvi ha estat, no sols en el títol, també en la direcció del Blog https://unpasseigperlaciutat.wordpress.com , i ara a escriure…

El tema de la bicicleta ha sigut una errada meua; vaig comprar-ne una de segona mà però el primer dia que la vaig fer servir, no anaren molt bé les coses, així que la vaig deijar en un cantó del garatge i ahí està, morta de risa. Duc idea de vendre-la.

Vull mantindre el concepte de passejada per la idea de ‘qui passeja observa’, i qui observa raona. Esixa és la finalitat.

Em fa por anar en bicicleta.

Anit, aribant a casa vaig vore com quasi atropellen a un xicon que anava en bicicleta.  Un autobus grandot estagué a punt de matar un ciclista potser per una imprudència però, no sé ben bé de qui.

L’autobus passà amb la llum groga però el ciclista, encara que tenia la llum del semàfor en verd, pensant en la seua legitimitat a l’hora de creuar el carrer, no pensà en la seua seguretat. L’escena em va posar la carn de gallina.

Mon fill em demanava la bicicleta per aprofitar el temps i fer exercici però, li he dit que no, que la venc o la regale, que em perdone però no ahurà bicicleta a casa. Potser siga molt exagerat… tant em fa. He camviat d’opinió, i no vull bicicleta.

Este Blog tindrà poc de contingut puix.

 

On és la bicicleta?

Per a ser un blog d’un objecte relativament veloç, no pareix que avance molt apresa.

Però la questió, on és la bicicleta? Al garage. La vaig deixar un dia i no l’he tornat a tocar, no se si estarà bé o la hauran furtat… tinc que anar a vore com està. No trobe el moment, de fet pensava que la gastaria immediatament però hui encara no he fet cap paseig.

Això sí, de vegades pense en fer-li modificacions per fer-la un poc més còmoda però poc més… de moment ahí és, morta d’aboriment i plena de pols.

I em vaig comprar uns pantalons.

El dolor de cul encara em dura des que vaig traure la bicicleta per última vegada. Sóc un poc exagerat però, sí que és veritat que passí uns dies endolorit.

Tanmateix, com no duia roba adecuada i els pantalons de cotó en pél m’impedien els moviments de les cames, em comprí uns pantalons per anar en bicicleta, de eixos que porten una especie de culot davall amb una protecció: un material moll en la forma del sillí de la bicicleta. Pense jo… per evitar que el pes del cos descanse directament sobre el sillí, evitant així el dolor dels osos, i de les molles del cul.

Huí, la meua primera experiència d’anar en bici…

També com exjercici per escriure en valencià, encete este Blog, que l’únic que pretén, és recollir les meues experiències amb la pràctica de la bicicleta.

El motiu principal és: que vull fer exjercici per aprimarme, i per portar una vida un poc més sana; a banda del fet de fer-ho en este idioma nostre, tan ric i “cultural”.

El meu primer dia no ha estat molt bé, he eixit de casa amb molta calor però, el problema ha estat en què la bibicleta duia les rodes un poc -un poc prou- desunflades.

És la primera vegada en anys que puge a una bicicleta, i la veritat és que estic molt, molt cansant; què dic cansat?, estic mort.

Abans de deixar la bicicleta al garatge, he passat per la gasolinera per unflar les rodes. He ficat dos bars de pressió però encara pense que hauria haber-les unflat un poc més; abans d’eixir una altra volta, ficaré un bar més de pressió.

De moment ací ho deixe… fins un altre dia.